Territori inhabitable

Compra online: www.llibres.cat

“Hi ha a la poesia un eco oracular que pocs poetes hereten. Aquests poetes semblen ungits per una veritat exacta que enlluerna i al mateix temps deixa un regust amarg, com d’una llum crepuscular entranyable, diria que són els poetes que han resseguit les petges de Baudelaire, de Dickinson, de Montale, de Stevens, de Ferrater, de Vinyoli. Poesia que sembla navegar en un sentit, però: amb un rem assenyala l’horitzó del sol apagant-se, i amb l’altre la foscor profunda. Sembla que Glòria Coll està ungida per aquesta gràcia.”

Valls, Jordi. «La mà i l’arquet». Fòrum-Grama, 9 abril 2016.

 

Coll té alguna força que no s’explica racionalment, que no té a veure amb un exercici científic ni amb el fer servir el seu parlar del Baix Camp, sinó que fa que el lector aixequi la vista del paper, però ara per pair aquest accés a l’excés de paraules que han estat ben posades l’una al costat de l’altra

Morell, Carles. «Glòria Coll: habitar l’inhabitable». Núvol, 26 desembre 2015.

“aquests territoris que no són habitables proporcionen —i propicien— que tinguin lloc les reflexions d’un jo poètic, que definirem com a precís, constant i madur”

Ventura, Albert. «Glòria Coll, des de “Territoris inhabitables”». Núvol, 26 desembre 2015.