Retorn

Coll assaja una nova manera de dir i hi reïx totalment. En la primera part hi ha versos sense puntuació, plens d’imatges punyents i acerades, amb talls i discontinuïtats, amb cops de puny i imatges líriques. Ja ho diu l’autora: “no vull tornar a fer poemes precisos / diccionari en mà”. Ara bé: no us perdeu la segona secció del llibre, un poema llarg que és del bo i millor que han escrit els poetes joves nascuts a partir del 1978. Un poema d’aquells que cal rellegir sense descans, una vegada i una altra. Una elegia del retorn, una Odissea vista des de Riudoms, amb gossos que transformen el d’Ulisses i espectres que hi planegen, amb un toc soterrat de comte Arnau. Llenguatge ric, exuberant, incansable, amb grandioses troballes. Poesia en estat pur que veu la por i, enlloc de defugir-la, l’abraça.

Glòria Coll és una persona de caràcter discret, sense estridències. Això li ha permès agafar reserves per fer una travessia de llarga durada. La seva poesia ja no és cap promesa: s’imposa, convenç i meravella.

Lluís Calvo

La poesia és una invitació a la incertesa, una suspensió dels modes habituals de mirar, de llegir, d’estar en el món. Una mena de posada entre parèntesis de les nostres conviccions i una obertura a zones d’ombrejat i desconcert. Només de llegir el primer vers d’aquest llibre intuïm que hem traspassat una frontera invisible i que ens trobem en un d’aquests territoris d’estranyament. Com a lectors, ens hi hem d’avenir i estar disposats a perdre peu. […] Perquè per molt que parli de retorn, queda clar que l’autora té la ferma voluntat de construir-se de cap i de nou, començant per la pròpia veu, que vol encara més lliure i estranyada. «Però esclar que hi ha misteri», proclama Glòria Coll en un vers que sona a divisa i que podria ser la bandera sota la qual iniciar la nova singladura poètica.

Si no fos que, a aquestes altures, la poeta ha après que no hi ha territori segur. I que més que retornar, la viatgera sempre arriba per primera vegada: a la casa familiar o a les paraules.

Del pròleg de Gemma Gorga

Resemantitzar significa posar en ús el procés pel qual s’assigna a una paraula ja existent un nou valor de significat. Aquest procés és comú a la poesia i el trobem de manera incontestable en poetes tan rellevants com Paul Celan que farà un procés de revisió de la poesia alemanya que pertany a la seva tradició. La nostra poeta, Glòria Coll, arriba amb un llibre que és un bitllet de tornada, el títol del qual significa, amb una o altra intensitat, el procés del qual parlàvem. […] Coll fa visible el procés d’estrangeria que somou qualsevol ésser humà. Ho fa amb un llenguatge contemporani, gairebé de referents pictòrics, com ara un encontre en una habitació d’hotel. En aquests ambients entre sòrdids i rars, la veu se sent ressonar i en aquest ressonar resemantitza la seva identitat.

Susanna Rafart